Vicent Ferrer

La volta a França, el Tour, em transporta a una altra època, quan només hi havia una (dues) cadenes de televisió, i les vesprades endormiscades tenien els ciclistes de fons.

Enguany, més que als darrers, he estat pendent, per casualitats anecdòtiques, dels enfrontaments entre dos dels principals corredors, Contador i Schleck (Contatour i Schlecker, en broma d'algun locutor de ràdio en una emissora que ara no recorde), i no he deixat de participar, amb algun amic esportista, de la polèmica sobre cavallerositat i altres actituds.

Més enllà del resultat del Tour, però, em va cridar especialment l'atenció una notícia del diari El País en la qual apareix el director d'aquesta competició fent cara de gos a uns ciclistes que volien homenatjar els malalts de càncer:

Com a premi, el director del Tour, Jean François Pescheux, va abaixar la finestreta del seu cotxe, els va donar [a Contador i Schleck] unes llaminadures, una bossa d'ossets Haribo, alhora que per l'altra finestreta esbroncava Armstrong i el seu equip per lluir uns mallots negres amb el número 28 a l'esquena per recordar els 28 milions de malalts de càncer que hi ha al món.

A l'equip d'Armstrong, el RàdioShack, se li imposà una multa per portar unes samarretes no "autoritzades". Supose que haurien previst que això, al marge de les opinions al respecte, podia passar. L'agressió verbal de Pescheux, però, no és gens acceptable (i potser menys al costat del premi als líders, amb gominoles, com a bon nens); la sanció econòmica no és suficient?; tan ferri ha de ser el control que exerceix l'organització? l'esport no permet solidaritzar-se amb els malalts? que hagués ocorregut si haguessen manifestat una opinió ideològica, política?

Ah, clar, ja sabem que l'esport només és esport (en estat pur!) i per això la victòria d'Espanya al mundial de futbol no s'ha venut com un triomf nacionalista (del nacionalisme ben entés, clar), ... No continue. L'esport només és esport (almenys per a dirigents com aquest)... quan els interessa. La crítica pública (si està ple de càmeres!) de Pescheux ens ho demostra.

Lance Armstrong va ser acusat de cercar un protagonisme que no havia obtingut amb la carrera. És possible. Ell, però, ja havia anunciat que, després d'haver-se retirat, retornava al ciclisme per despertar la consciència sobre la lluita contra el càncer. Cal recordar, potser, que Armstrong va tenir un càncer i que les seues victòries a França les aconseguí després d'haver-se'n recuperat. A més, creà, el 1977, una fundació per lluitar contra aquesta malaltia.

Per cert, a darrera hora, la mateixa organització comunicà que donaria l'import de la multa a la lluita contra el càncer. Potser encara no s'ha endurit del tot la pedra que alguns duen al lloc del cor (o ha estat per vergonya?).

Ja fa molts anys, potser 20 o més, que vaig trobar, i posar a una carpeta, una enganxina on, amb lletres sagnants, es llegia: "La tortura no és art ni és cultura".

Espanyolitat profunda, "arte y tronío" (que mai no he sabut massa bé què vol dir), festa perdó fiesta nacional... Avui, en aprovar-se pel parlament de Catalunya la prohibició de les corregudes de bous, molts dels partidaris han afegit un nou argument. Ho han considerat un atac a la llibertat.

Malaguanyada llibertat si serveix per fruir del patiment i la mort d'un animal!

Una autèntica broma de molt mal gust que la llibertat servesca per torturar, ni que siga amb passos "elegants", un animal. Parafrasejant Riba, només puc dir que no és llibertat allò que no és "ver ni és just".

La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l’estel
—ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
desesperat— per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

 Carles Riba. Elegies de Bierville.

Clar que hi ha moltes injustícies al món, contra les quals cal lluitar amb totes les nostres forces. Hi ha guerres i fam, malalties, dictadures... però qualsevol pas per la dignitat humana, per menut que siga, i siga on siga que es faça, és una part més de la lluita contra les injústicies.

Avui tots hem d'estar orgullosos del Parlament de Catalunya.

Ràdio 3, una de les emissores de la BBC, ha posat a l'abast de tots els internautes les gravacions de música tradicional que, durant 10 anys, han fet per tot el món; com diuen ells, de Brasil a Corea del Nord i de Cuba al Turkmenistan.

Tot i que la notícia em sembla molt interessant (de fet, ja he escoltat algunes de les gravacions, com les de Sardenya i de Grècia), si ho comente ací és perquè, en assabentar-me'n, me n'he recordat del programa que, durant molts anys, dirigí Toni Mestre, De dalt a baix. Gràcies a De dalt a baix molts vàrem poder escoltar música, i no només la tradicional, en català, al País Valencià, en un moment en què això (i ara?) no era gens normal. Recorde, sobre tot, les gravacions que feia mon pare en casset, i que em permetien escoltar, una vegada i altra les cançons d'Al Tall (Ol tol, segons Sílvia Sòria -o és Silvia Soria?- de Ràdio 9), Lluís Miquel i Els 4 Z, Els Pavesos, o Paco Muñoz (que tot i que va anunciar fa un parell d'anys que es retirava, encara ha fet, darrerament, alguna actuació, i a qui envie, des d'ací, l'afectuosa salutació d'un puçolenc a qui -el record es dilueix en el temps, però quasi segur que- instruí en el catecisme del progrés). 

De dalt a baix va desaparéixer, com tantes coses en aquests país, per persecucions polítiques disfressades de "reajustaments". La música que difongué, però, encara viu, i tant la dels veterans com la dels nous músics es pot trobar en un bloc (això sí, poc actualitzat) que duu per nom De dalt a baix.

• El nostre amor no importa...
• Sempre tindrem París... casa no. El banc me l'ha embargada gràcies a Canal 9.

Les paraules de Rick Blaine o d'Scarlet O'Hara, amb altres personatges famosos del cinema i la televisió, han servit als professionals valencians del doblatge per denunciar la política lingüística de Canal 9. La RTVV ha retallat amb un 70 % el pressupost de doblatge.

A l'àudio es poden escoltar les falques on el Col·lectiu dels Professionals del Doblatge es pregunta que fa Canal 9 amb els nostres diners. No sé si ens interessa saber-ho; el meu metge m'ha prohibit caure en la indignació que pot provocar aquest coneixement.

Quan he eixit de casa aquest matí per anar a comprar el diari he vist un amic que m'ha comentat que ell ja ha deixat de fer-ho. Resulta molt còmode, m'ha dit, entrar a internet i consultar tot el que t'interessa.

Estic subscrit a diversos serveis de notícies, tant de mitjans tradicionals com de publicacions exclusives d'internet, que m'arriben per correu o pel Google reader, i una de les pàgines on més vegades entre és a kiosko.net. Continue, però, llegint el diari en paper. Això sí: no sé fins quan. En quatre dies els lectors electrònics s'hauran generalitzat, i encara que la nova iPad d'Apple ha estat declarada un fiasco, segur que no passarà molt de temps fins que s'invente algun aparell realment portàtil, multifunció i amb capacitat tant per rebre continguts com per crear-ne. (Els de Google preveuen que això serà possible en uns tres anys).

Mentrestant, haurem de tenir-ne prou amb els aparells virtuals, com el courier de Microsoft: